Per primera vegada una formació valenciana que no ha tingut cap ressò en la Meseta pot decidir sobre el govern valencià des de l’esquerra. Només per això ja mereix un reconeixement. Quan tots els mitjans apostaven per Ciudadanos i Podemos, Compromís ha aconseguit obrir-se pas com a marca nostrada. La seua evolució ha estat lenta i mudable, des de la UPV al Bloc, però la seua tenacitat ha estat exemplar.
L’anterior experiment autonòmic va ser Unió Valenciana. En els primers anys de la dècada dels noranta del segle passat, van tindre la gran oportunitat de dirigir la política valenciana baix sigles autòctones. Però encara que no ho manifestaven, sí que tenien una certa dependència respecte a Madrid. Manuel Fraga, líder de Alianza Popular tenia més ascendència sobre Ramón Izquierdo i Lizondo que la que es podia suposar. Aquell gran fracàs d’una dreta valencianista, que en certa manera havia tingut el seu primer exponent en la CEDA de la Segona República i aquella antiga Dreta Regional, ha de ser una bona lliçó per a Compromís.
De la política de pactes dependrà la fiabilitat que es puga assolir per a eleccions successives. El somni de l’alcaldia de València, aquell somni que no va poder fer real González Lizondo i que segurament li costà la vida, és ara al seu abast. Deia el rei en Jaume en la seua Crònica que la conquesta de la ciutat de València era imprescindible, perquè els pobles circumdants seguirien l’exemple, igual que els pollets van darrera d’una gallina mare. Compromís és el partir del somriure. Abanderat per un logotip senzill i molt precís que evoca seguretat i confiança, s’ha fet un lloc en les tres províncies valencianes.
Darrere han quedat els existencialismes i els dogmes. Potser l’exemple més cridaner siguen eixes Senyeres en franja blava que onejaven a la plaça del Pilar la nit de la victòria. «Ja no és seua, ja no és seua!», cridaven mentres que la Senyera s’erigia en símbol del respecte i l’honorabilitat.
Curiosament, eixos jóvens votants de Compromís naixen d’un sistema educatiu dominat pel PP, un partir que mai no ha concedit cap importància a l’educació autòctona. Com estaven molt ocupats gestionant diversos interessos, mai no van entrar en la política cultural que deien blasmar. El resultat és que aquells esforçats professors i professionals de l’educació que han desenrotllat la seua responsabilitat quasi baix unes condicions de clandestinitat, han triomfat plenament a base de paciència i convicció.
El valencianisme possible és ja només este valencianisme. Tota la resta ha desaparegut, destruït per aquells que cínicament es publicitaven com salvadors i defensors seus. No ha caigut només un partit en València, ha caigut tota una manera de concebre la política. Que tinguem en València una formació política completament aliena a rendir cap pleitesia a Madrid és una novetat absoluta. Però per suposat és un dret que comporta una gran responsabilitat. Esperem que s’estiga a l’altura i que en este segle XXI per fi es puga construir un sistema de partits polítics autòcton.
Bayarri va dir que érem una nació «despolititzada». Fuster va dir que érem un país «sense política». Conseqüència d’això ha estat la pèrdua d’autonomia, bancs, indústries, agricultura i maneres de viure. Esperem que es puga recuperar allò perdut si som capaços de mantindre el somriure que Compromís ostenta.
Article de Carles Recio publicat al diari “Levante-El Mercantil Valenciano el 27.05.2015
http://suscriptor.levante-emv.com/elecciones/municipales/2015/05/27/partit-sense-madrid/1270116.html